Demografia - Migració

-          Migracions internes, migracions internacionals

o   Dinàmiques recents

Un total de 3,4 milions de persones van emigrar a un dels Estats membres de la UE-28 durant el 2013, mentre que almenys 2,8 milions van immigrar d’un Estat membre de la UE. Amb tot, aquestes xifres totals no representen els fluxos migratoris cap a / des de la UE en el seu conjunt, ja que també inclouen els fluxos entre els diferents estats membres de la UE.

L’any 2013, el relatiu intercanvi dels immigrants nacionals (immigrants amb la ciutadania de l’Estat Membre al qual emigraven), dins el nombre total d'immigrants va ser més alt a Romania (90% del total d'immigrants), Lituània (86%) , Portugal (69%), Estònia, Polònia (tots dos 60%), Letònia (58%) i Eslovàquia (52%).Per contra, Itàlia, Àustria i Luxemburg els percentatges van ser relativament baixos, ja que la immigració nacional el 2013 va representar menys del 10% de tota la immigració, tal i com podem veure en la taula següent:

Extret del web: Eurostat

Pel que fa als Països Bàltics, trobem una gran influència en el desenvolupament demogràfic degut a les conseqüències sociopolítiques i econòmiques de la primera i segona Guerra Mundial: el nombre de la població degut a les pèrdues directes i indirectes (especialment emigració) l’any 1950 no van assolir el nivell inicial.En certa mesura, el canvi va ser predeterminat per repressions cap a la població civil per les forces d'ocupació. Contràriament, la situació va canviar durant el període de la dominació soviètica, en el qual l’escàs creixement natural de la població es va superar significativament (especialment a Letònia i Estònia) per la immigració d'altres parts de la Unió Soviètica.

Actualment però, l’increment natural negatiu i la migració neta també especialment negativa, causada sobretot per la recent crisi econòmica, ha col·locat els tres Països Bàltics entre els països amb major descens de la població a Europa:

La caiguda del teló d'acer i la integració a la Unió Europea va liberalitzar la lliure circulació de persones i va estimular l'emigració, que va augmentar gradualment durant la caiguda econòmica. Un nou paradigma va aparèixer per tal d’establir mesures per resistir unapèrdua de la població (aquestes mesures eren limitades i no eficients) i desenvolupar incentius per mantenir relacions més estretes amb la nova diàspora i per estimular la migració de retorn.

Tret característic d'una onada de recent emigració dels països del Bàltic és la destinació a altres països de la UE (majoritàriament a països de parla alemanya i anglesa). Les societats dels tres països bàltics consideren l'alta emigració no només com una amenaça, sinó també com un recurs financer potencial per donar suport a les llars i el creixement de les economies nacionals. Mitjançant l'ús de programes especialment dissenyats estan tractant de mobilitzar recursos financers i intel·lectuals de la diàspora. Tal i com podem veure en els següents gràfics, tant la migració com la immigració no han fet més que augmentar en els Països Bàltics, en especial a Lituània, amb una taxa altíssima de població immigrant.

Extret del web: Eurostat

Quan els Països Bàltics es van convertir en part de la UE, els líders de Letònia i Lituània esperaven que els seus països es convertirien en un paradís econòmic amb un alt nivell de vida. No obstant això, la realitat va ser una altra, i un exemple el podem veure amb una columna al diari israelià Nrg Maariv, on es comentava:

"Durant l'última dècada, milers de persones van sortir d'aquests països, sobretot gent jove. Van aprofitar dels seus passaports europeus i van emigrar als països europeus més desenvolupats, com Gran Bretanya i Alemanya. Així, Letònia i Lituània s'han quedat sense res: amb l'economia a la vora del col·lapse i amb un envelliment de la població "

El 1991, abans de la caiguda de la Unió Soviètica, Letònia tenia 2,7 milions de persones. Avui dia, només hi ha 1,97 milions. I no només, això, la previsió és que la situació empitjori: per l'any 2060 hi haurà 1,4 milions de persones a Letònia.

Extret del web: http://sputniknews.com/europe/20150814/1025745122/baltic-states-massive-migration.html

o   Polítiques d’integració

Després de recuperar la independència, la relació entre Rússia i els Països Bàltics va canviar dràsticament. Durant un parell de mesos les minories de parla russa van perdre el seu significat. A causa de la reestructuració de l'economia i el col·lapse d'algunes grans empreses nacionals, la majoria dels russos van perdre la seva feina i van haver de sortir de Lituània i Estònia. A més, Letònia i Estònia van percebre la minoria estrangera com a part innecessària de la societat i van limitar la seva influència mitjançant la imposició dels seus propis llegats, els quals van resultar molt restrictius per als no-ciutadans. Les diferents eleccions fetes per Estònia i Letònia per una banda, i Lituània per l’altra, es podem vincular a les diferents característiques demogràfiques situació en el moment de la recuperació de la independència. 

Des de 1990, s’ha observat una ràpida disminució de la població de parla, però això no vol dir que la societat, construïda fa 50 anys, hagi canviat ràpidament. Molts ciutadans de parla russa van continuar vivint als Països Bàltics malgrat les polítiques hostils dels Estats. L’any 2011, el país més ètnicament homogeni va ser Lituània, on els habitants d'altres nacions no superaven el 20%, incloent polonesos (6%) i russos (5%). No obstant això, a Letònia la proporció de la població va augmentar gairebé un 40%, i a Estònia un 32%. Amb tot, degut a la diferent actitud de cada república cap a les minories, el dret a l'obtenció de la ciutadania ha estat altament diversificat fins al moment.

Podem dir que des de la Segona Guerra Mundial, quan els Països Bàltics van perdre la seva independència, hi ha hagut una gran afluència de persones d'altres repúbliques soviètiques, que ha donat lloc a la marginació de les comunitats locals. Després de gairebé 50 anys de captiveri del percentatge dels estrangers en algunes grans ciutats d'Estònia i Letònia s’ha trobat més alt que el percentatge dels ciutadans d'aquests països. El resultat d'aquesta situació ha estat degut a un ressentiment i hostilitat cap a la població resident i, per aquest motiu, quan els Països Bàltics es van alliberar novament van introduir una llei molt restrictiva de naturalització i d’obtenció de la ciutadania.

D’aquesta manera, podríem dividir el procés d'integració a Letònia i Estònia en tres períodes: una confrontació post-transaccional efecte de la institucionalització del control hegemònic i la dominació ètnica, els quals suposen una intensificació de la crisi etno-política, la transició a la distensió: un període de "esperar i veure", seguit d’una exploració de les estratègies alternatives de gestió de conflictes a través de la integració política i social, i l'atenuació inicial de les tensions ètniques i inici de la transformació dels conflictes en conjunció amb l'aplicació d'estratègies integracionistes de consolidació ètnica de la pau. En comparació amb Letònia i Estònia, Lituània que no ha estat tan dominada per les minories de parla russa ha portat una llei molt liberal respecte a les no-ciutadanies.

Amb tot, l'adhesió a la Unió Europea va comportar un canvi en la política dels Països Bàltics, ja que la protecció i la participació de les minories és un dels principis fundacionals de la UE. S’ha incorporat implícitament a través de la noció de subsidiarietat manifestada en el Tractat de Maastricht i al Consell Europeu de Copenhaguen, i ha estat una raó que ha permès crear nous programes d'integració i cooperació entre aquests països i les seves minories.

Extret de: Ligenzowska, Joanna; Piecuch, Jakub. “National minorities integration in the Baltic States” Studia Ekonomiczne. Zeszyty Naukowe; Uniwersytetu Ekonomicznego w Katowicach;  Nº228. 2015.