Pel que fa a la geografia d'aquests països cal, primer de tot, tenir en compte la seva forta relació amb el Mar Bàltic. Per aquest motiu, començarem amb una breu descripció d'aquest element geogràfic tan important:
El Mar Bàltic
La situació del mar Bàltic respecte a l' Europa Occidental i la seva
conformació com un quasi llac intern, ha fet que al llarg dels anys moltes
nacions establertes a les costes hagin intentat ser hegemòniques a la zona,
preferentment dominant els estrets que el comuniquen amb el Mar del Nord,
Kattegat i Skagerrak.
Una de les característiques d'aquest mar és la seva baixa salinitat degut
a la incorporació de grans quantitats d'aigua dolça que provenen de rius
importants com el Neva, el Narva, el Vístula, l' Oder, el Dal, l' Angerman, i l'
Ume. A més a més, el mar queda gelat en varies zones una gran part de
l'any, afectant a la navegació i a la operativa dels ports. És també influent en
una menor varietat en les espècies de fauna marina i en les seves dimensions,
menors que les que trobem, per exemple, en el Mar del Nord. És també un canal
de comunicació fonamental per l’intercanvi de mercaderies i persones entre els
països bàltics, nòrdics, i la resta d'Europa i el món.
La geografia física dels Països Bàltics
Segons el Fons Mundial per la Natura (World Wide Fund
for Nature, World Wildlife Fund, o WWF), els Països Bàltics pertanyen, en
una gran extensió, a la eco-regió PA0436, la qual es troba a Europa entre els
boscos boreals i la taigà del nord, i el cinturó de boscos de fulla ampla al
sud. Ocupa aproximadament uns 846.100 km² al sud de Noruega, el sud de Suècia,
al sud-oest de Finlàndia, el nord de Lituània, Letònia, Estònia, al nord de
Bielorússia i la part central de la Rússia europea.
La eco-regió consisteix en boscos mixtos dominats per roures (que només de
tant en tant es produeix més al nord), avet roig (que desapareix més al sud a
causa de la humitat insuficient) i pi roig (en llocs més secs).
Amb tot, a part d' aquesta definició del WWF, no s'ha trobat una descripció
comú de la geografia física que englobi els tres països, de manera que, realitzarem
una descripció unitària per cadascun d'ells.
Estònia
Estònia, amb capital a Tallin i 430.000 habitants (l’any 2013), es troba a
la costa oriental del Mar Bàltic, al Golf de Finlàndia, i cobreix una
superfície de 45.100 km2. L´elevació mitjana arriba a 50 metres i el
punt més alt del país és el Suur Munamägi, al sud-est, amb 318 metres. Hi ha
3.794 quilòmetres de costa marcats per nombroses badies, estrets i illes, i dos
d'ells són prou grans com per constituir comtats independents: Saaremaa i
Hiiumaa. En la costa septentrional hi ha una gran extensió d'aiguamolls, més al
sud el terreny s'eleva i és mes fèrtil.
És important també tenir en compte que Estònia compta amb més de 1.400
llacs. La majoria són molt petits, però el més gran, el llac Peipus, compta amb 3.555 km2 d'extensió. Hi ha molts rius al país, i els més llargs són el Võhandu, el Pärnu, i el Põltsamaa.
Pel que fa als boscos, cobreixen el 61% del país.
Letònia
Amb una superfície de 63.700 km2,
i la seva capital a Riga, amb 643.000 habitants (l’any 2013), trobem que la
major part del seu territori està a menys de 100 metres sobre el nivell del
mar. El seu llac més gran, el Lubāns, té 80,7 km2. El riu
més llarg és el Gauja, amb 452 km i el més llarg que flueix a través del
territori és el Daugava, amb una longitud total de 1.005 km (dels quals 352 km
és al territori de Letònia). El seu punt més alt és el Gaizinkalns, de 311,6 m.
La longitud de la costa bàltica que forma part de Letònia és de 494 km, i al
nord-oest del país l'entrada del Mar Bàltic, conforma el golf de Riga.
La major part del país es compon de
planes baixes fèrtils i turons, on també s'alternen els boscos i els camps de
conreus i pastures. Letònia té la cinquena part més alta de la terra coberta
per boscos, els quals representen el 56% de la superfície total del país, però
també té centenars de quilòmetres de costa amb extensions de boscos de pins,
dunes i platges de sorra blanca. Compta també amb més de 12.500 rius, els
principals dels quals són el riu Daugava, el Lielupe, el Gauja, el Venda i el Salaca. Hi
ha 2.256 llacs, amb una superfície de 1.000 km2. Les zones agrícoles
representen un 29% de la superfície total del país.
És un país capdavanter en la conservació
del patrimoni natural i amb pràctiques ecològiques, sent les seves primeres
lleis i regulacions promulgades en els segles
XVI i XVII. A nivell estatal, trobem 706 zones protegides: 4 parcs
nacionals, 1 reserva de la biosfera, 42 parcs naturals, 9 àrees de paisatges
protegits i d’altres de menor importància. Les àrees protegides representen un
20% del total de la superfície del país.
Lituània
Lituània cobreix una superfície de 65.200 km2, limitant al nord
amb Letònia, a l'est i sud amb Bielorússia, al sud-oest amb Polònia i l'Oblast
de Kaliningrad (Rússia) i a l’oest amb el Mar Bàltic. La seva capital és
Vilnius amb 535.000 habitants (l’any 2013). El clima és de transició entre
marítim i continental, i determina un relleu molt pla amb petites
elevacions. El seu punt més elevat és l’Aukštojas Hill, a 294 metres. El sòl és
majoritàriament de podzol (sòl àcid típic dels boscos de coníferes (taigà)). A
més, un 6% del territori és terra pantanosa, un 33% són boscos i un 22% són
prats i pastures. Té un gran nombre de llacs, més de 3000, la majoria d'origen
glacial, que ocupen 1,5% del territori.
L' agricultura i els boscos amb l'explotació de la fusta són fonts de
matèries primes. Es conreen cereals, hortalisses i llegums, i hi ha grans
extensions de producció de turba. També trobem aigües minerals i termals amb un
cert turisme balneari. Hi ha cria de bestiar porcí i boví. Finalment destaquen
industries de construcció de maquinaria i la indústria química.